Abans d’ahir vam assistir a un cafè-tertúlia per la pau entre Palestina i Israel a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Els dos ponents convidats, l’Ibrahim i la Dominique , eren descendents de represaliats per les seves creences: l’un palestí, l’altra jueva. L’Ibrahim Beisani és metge i cofundador de la Comunitat Palestina de Catalunya i també un gran coneixedor i divulgador de la realitat del seu país d’origen. La Dominique Salomon és descendent de víctimes del genocidi d’Aushwitz, activista francesa i membre de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins “JUNTS”. Tots dos van posar l’accent en la necessitat de mobilitzar-nos per la pau: l’un donant context dels moviments que, des del final de la Primera Guerra Mundial, propiciaven la colonització anglesa de Palestina per tenir un peu a Orient Mitjà; l’altra donant context macropolític i assenyalant el paradoxal posicionament pro Israel de l’extrema dreta europea en un territori que afavoreix el control marítim i de tres continents donada la seva localització estratègica.
Els pares de l’Ibrahim van abandonar Jaffa amb el que duien posat perquè pensaven que tornarien l’endemà a casa seva. Tot i les resolucions de l’ONU 194 i 242 que reconeixien el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i la retirada de les fornteres creades per l’ocupació israelí, la mare de l’Ibrahim va morir passats els 90 anys sense haver-hi pogut tornar.
La Dominique ens fa fixar-nos en com el fet que les resolucions de l’ONU o els acords d’Oslo que determinaven la creació de l’Estat Nació de Palestina el 1999, sense que refugiats que puguin tornar a les seves cases, amb els palestins sense estat nació propi i amb les tortures, empresonaments i destrucció continuada de monuments palestins amb el propòsit d’eliminar qualsevol rastre de la seva cultura que ens relata l’Ibrahim, fa que la democràcia occidental i les seves institucions, especialment les que defensen els drets humans, perdin credibilitat. Què passarà si finalment organismes com l’ONU o com la pròpia UE perden completa autoritat com a resolutors de conflictes en termes democràtics i de convivència amb autodeterminació?
A Catalunya som conscients de com és lluitar per la cultura, la nostra terra i el nostre dret d’autodeterminació. Escoltant les paraules de l’Ibrahim i la Dominique es fa evident que hem de mantenir els ulls oberts i les mans alçades contra el genocidi per interessos estratègics i econòmics dels antics imperis. És un moment crític, per la nostra democràcia sí, però també pel nostre model socio-econòmic.
Les aportacions del públic també ens fan pensar. “Què es la pau? Com esperem mobilització quan a casa ho tenim tot? Pa i entreteniment pel poble i estarà controlat. Què podem fer? Som víctimes del capitalisme i l’acceptem com a model”…
Tot plegat fa pensar fins a quin punt realment els pobles rebem allò que democràticament hem escollit o bé cal que reprenguem el poder d’aquells que l’han pres només pel seu propi benefici? Qüestions que tenen difícil resposta ràpida i en què paga la pena que invertim en informar-nos amb bones fonts i fer-nos la nostra pròpia opinió al respecte per posicionar-nos conscients de que, si escollim la fictícia comoditat de les nostres vides, en realitat, estem validant un model socio-polític basat en l’abús de poder i els interessos econòmics per sobre dels drets humans.
Potser com a catalana i com a persona, comparteixo el sentir de les paraules de cloenda de l’Ibrahim: “és legítim protestar contra un ocupant i la justícia és el que crea una pau duradera. L’últim dia de l’ocupació serà el primer dia de la pau”. Què és justícia és el punt clau, com s’aplica un altre tema i qui té legitimitat per aplicar-la i modificar-la és tant o més important. Com a votants, tenim una responsabilitat. Com a ciutadans tenim un dret, sortir als carrers. Com a humans ens toca reflexionar i ser coherents de facto amb allò que diem per evitar que les paraules se les endugui el vent.
Autora: Judit Torres Hernández