A voltes amb el 25N i les violències masclistes
L’eliminació de la violència envers les dones
El passat 17 de novembre, vam gaudir de la visita de la Diputada al Parlament Aurora Madaula, qui ens va parlar de les violències masclistes, la feina que s’hi fa des del Parlament i com de preocupant és la situació que viuen els nostres joves entorn a aquest tema. Agraïda d’haver pogut compartir aquest moment al local de Junts x Gavà i del posicionament de referent que ocupa Catalunya a nivell internacional gràcies a la feina que, polítics com l’Aurora, duen a terme. Des de llavors, li dono voltes al tema, perquè a una part de mi li preocupa que, diversificant la violència en categories, es perdi força davant aquesta xacra social. Com que sóc de mirar el cantó positiu, potser parlar de violències aconsegueixi que d’una vegada posem el focus on cal: la violència i la seva futilitat.
És cert que de violències n’hi ha de fet, de paraula i de pensament. Les darreres no són punibles a menys que hi hagi una manifestació d’una de les altres dues o, com passa sovint, de les dues. Tot i així, la de pensament, és la més perillosa: sense aquesta, cap de les altres viuria en el nostre dia a dia. La qüestió és: on neix aquesta violència? Si mirem la violència que patim les dones, històricament, hem posat el focus en la supremacia del mascle sobre la femella. Preocupant, sí, però preocupant també que en ple segle XXI la idea de supremacia sigui encara vigent i candent, sigui quina sigui l’àrea sobre la que s’aplica. En una època en que les dones semblem haver aconseguit tant en el terreny de la igualtat, en que les nostres joves treballen per l’equitat i les que venen darrera sembla que perdran el que les primeres van guanyar, és evident que hem fet quelcom malament. Els qui empren la violència i els que abandarem la pau. Per què? Potser perquè pensem que el que un cop hem guanyat romandrà per sempre, quan tothom sap que el jardí es panseix si no el regues. Potser perquè hem jugat a la democràcia i ens hem cregut que sabem fer-la servir quan només hi transicionàvem. Potser perquè hem entregat l’educació a un sistema patriarcal imperialista que només vol mans per a cultivar el camp, al que darrerament s’hi havia anat en tratge i ara es treballa des de casa.
I per mí, aquesta és la clau i la violència masclista més gran des de fa segles. La que patim les dones, sí, i també els nostres fills, pares i parelles en les seves formes més diverses. Perquè del patriarcat i la seva ànsia de poder n’hem patit tots, de forma igualitària tot i que no equitativa, les conseqüències: les guerres i les seves masacres que només busquen la forma de seguir perpetuant un model imperialista que sempre necessita d’esclaus per perdurar en el temps. I tindrem lleis que condemnin l’esclavatge, i tot ben viu el veig de formes ben diverses també vers els de sempre: dones, nens i rebels. I tindrem lleis que vetllin pels drets humans per evitar que es torni a repetir el passat, i ben viu el veig des de Gaza, passant per Ucranïa, fins més enlllà de l’Atlàntic i fins i tot a casa també (tot i que sense morts al carrer, gràcies a qui calgui per això). I tindrem ordres d’allunyament, divorcis i tots els drets, i ben ineficients demostren ser. Per què, perquè el sistema funciona, però per d’altres, per nosaltres, avui, les dones, no.
El passat dissabte, 25N, el lema era “Dia de l’eliminació de la violència envers les dones”. Pel matí parlàvem amb les dones de l’Associació Clara Campoamor. Per la tarda unes nenes llegien 52 noms. Avui en són 54, tan sols 2 dies després. El que fem funciona, sí, però funciona malament. Hem de fer canvis d’arrel i això implica arrencar cebes ben arrelades. Així que com sempre faig quan el problema s’escapa de les meves mans, giro envers mí la mirada i penso, què puc fer des d’aquí i ara? Escriure el que penso n’és una. Parlar alt i clar cada cop que ha calgut i les que calguin quan crec convenient. Viure tant com pugui aliniada de forma conscient als valors amb que he crescut, els que vaig conservar, els que he adoptat i els que he descobert innats.
Ens cal paciència sí, però també guanyar velocitat amb un relleu sistemàtic adequat que ens permeti sortir de la transició democràtica, determinar un nou sistema (quan més natural millor), prendre consciència individual i tornar a educar en comunitat, amb el cor. Ens cal tenir dones alliberades, fortes i amb do de paraula, i homes que sàpiguen cedir el lideratge i recolçar-nos com les seves mares, germanes i parelles en les seves formes més diverses han fet, fan i faran. Us necessitem fent al nostre costat de forma conscient, coherent i autèntica, i creieu-me quan us dic, que és una tasca més complexe del que sembla.
A voltes, doncs amb el 25 N, això és el que ha sortit. El remor d’uns dies, que venen sent anys i que vol somiar amb un present millor que ens permeti viure amb llibertat, dignitat i autodeterminació.
MJTH, Gavà, 28 de novembre de 2023
“No se vayan todavía, aún hay más”
En acabar la redacció d’aquest primer article per Junts x Gavà, una persona m’ha fet reflexionar sobre el fet que havia agafat les dades del regne en comptes de les de casa nostra. Casa nostra, casa d’ells o casa d’altres tant és quan parlem de violència masclista, imperialisme i patriarcat: casa nostra és la Terra, la de totes i les fronteres i delimitacions territorials són merament un constructe que ja sabem on neix.
Sóc independentista, sí, catalana, sí, però dona i persona (com a mínim fins que amb ser persona sigui suficient). Què vol dir això? Des de petita, que faig les coses a la meva manera, em van educar per no dependre de ningú i així intento viure. I dic intento perquè el problema del patriarcat i l’imperialisme és que li agraden les dependències, sobre tot les dels súbdits envers els que ostenten el poder.
Per mi, l’independentisme és una forma de viure, més enllà de la causa catalana i vivim en una comunitat que acull causes que trascendeixen el sentit nacional de cadascú però que ens direcciona a tots cap a la indipendència individual. Així que si parlem de violència, i més si és masclista, per mi, l’únic que regna és un principi molt català: el de solidaritat.